"El periodisme sempre ha buscat mecanismes per descobrir l’estat d’ànim de la gent, allò que se sol anomenar l’opinió del carrer. Abans que existís Twitter, esclar, tot era molt complicat. Havia de sortir algú amb una càmera i un micro, i preguntar als passavolants sobre qualsevol cosa; la tria era aleatòria. L’editatge posterior, encara més. La gent només opinava de veritat votant, o contestant una enquesta. Ara, en canvi, tothom ho té més fàcil per dir-hi la seva. L’intercanvi d’informacions i opinions s’ha socialitzat. Per copsar l’impacte d’una informació n’hi ha prou fent un cop d’ull a les xarxes. Qualsevol fet, declaració o imatge que faci bullir Twitter adquireix notorietat immediata. (...)

Els que pengen els missatges més agressius són una minoria tan ridícula com cridanera, són els hooligans que imposen els seus càntics odiosos sobre una gran massa silenciosa (o almenys respectuosa). Però aquests trols -se’n diuen així- són els que fan bullir Twitter, i es veuen amplificats de seguida per una part dels mitjans de comunicació, i fins i tot per aprenents de sociòleg que fan boles de neu a partir d’aquestes excrescències intel·lectuals, i llancen anàlisis interessades en 140 caràcters."

Toni Soler. La xarxa que bull (Ara, 4 de gener de 2015)