Saturday 11 April 2015

"Kurt Vonnegut va treballar fugaçment als anys 50 a la revista Sports Illustrated. Un dia li van encarregar que cobrís com un cavall de curses havia saltat la tanca, amb l’aparent intenció d’escapar-se. Després d’estar-hi tot el matí rumiant, va agafar el paper en blanc i hi va escriure: “El cavall va saltar la puta tanca”. No va arribar a sortir publicat, però és un dels comiats del periodisme assalariat més sonats que es recorden en les últimes dècades."

Àlex Gutiérrez al "Pareu màquines" d'aquest dissabte al diari "Ara"

Thursday 12 February 2015

"Saps per què faig de periodista, jo? Perquè durant molt de temps vaig lluitar contra els periodistes. Contra la manera com feien la feina. I al final vaig veure que la solució era fer-ho jo. Perquè el periodisme, si no el fas tu, te'l fan"

Jesús Rodríguez, en el reportatge d'Andreu Barnils "La Directa: l'èxit del diari sense director" (VilaWeb, 11 de febrer de 2015)


Thursday 5 February 2015

"Per molt que m'agradi mostrar solidaritat, aquesta feina és la segona o la tercera més important que tinc. La més important és servir als lectors del NYT, i un gran sector dels nostres lectors s'haguessin sentit ofesos si haguéssim mostrat imatges satíriques del profeta Mahoma. Aquest lector no és un membre de l'Estat Islàmic. Aquest lector és un tipus que viu a Brooklyn, que és musulmà, que té família, que és devot i que resulta que ho troba insultant. Estaríem cometent un greu error periodístic si oblidéssim aquests lectors. Vaig mirar els dibuixos que eren ofensius amb altres religions i vaig adonar-me que nosaltres no els publicaríem. Per tant, si no publico el de Jesús, per què he de publicar l'altre?"

Dean Baquet, sobre publicar o no les caricatures de Mahoma, a l'entrevista al "Der Spiegel" que publica "El Temps" 
"Molta gent pensa que la premsa és mesella, que el govern truca per dir 'no publiqueu això' i que nosaltres obeïm. La realitat no és aquesta. La realitat és que el 70 o 80 per cent dels cops que el govern s'adreça a nosaltres ho fa per protegir la vida d'algú. Nosaltres ho posem a la balança i ho discutim. Quasi sempre ho publiquem igualment."

Dean Baquet, a l'entrevista al "Der Spiegel" que publica "El Temps"  

"Sempre he pensat que 'prioritzar el digital' és una noció simplista i ni tan sols sé ben bé què vol dir. Allò que s'ha de prioritzar són les històries. Per exemple, el tema de París: el vam cobrir durant tot el dia, no ens vam guardar res. Llavors, quan s'acosta l'hora límit per l'edició en paper, cal fer dues coses. Primer has de polir els continguts que estan online perquè el paper admet menys errors. Segon, en un món ideal, esculls un tema que la gent, quan agafi el diari al matí, trobi fresc i atractiu."

Dean Baquet, a l'entrevista al "Der Spiegel" que publica "El Temps" 

"Sé que això em portarà problemes, però ho diré igualment: La idea segons la qual se suposa que jo hauria d'estar contínuament tuitejant, és ridícula. Hi ha molts periodistes al NYT que tuitegen. No m'hi oposo, però jo no tinc prou temps. I els directors no tenen gaire cosa a dir. El meu món és aquesta oficina, el meu apartament i les fantàstiques converses que tinc amb els nostres reporters i corresponsals -tots ells saben molt més sobre el món que jo."

Dean Baquet, en una entrevista al "Der Spiegel" que publica "El Temps" 

Sunday 4 January 2015

"El periodisme sempre ha buscat mecanismes per descobrir l’estat d’ànim de la gent, allò que se sol anomenar l’opinió del carrer. Abans que existís Twitter, esclar, tot era molt complicat. Havia de sortir algú amb una càmera i un micro, i preguntar als passavolants sobre qualsevol cosa; la tria era aleatòria. L’editatge posterior, encara més. La gent només opinava de veritat votant, o contestant una enquesta. Ara, en canvi, tothom ho té més fàcil per dir-hi la seva. L’intercanvi d’informacions i opinions s’ha socialitzat. Per copsar l’impacte d’una informació n’hi ha prou fent un cop d’ull a les xarxes. Qualsevol fet, declaració o imatge que faci bullir Twitter adquireix notorietat immediata. (...)

Els que pengen els missatges més agressius són una minoria tan ridícula com cridanera, són els hooligans que imposen els seus càntics odiosos sobre una gran massa silenciosa (o almenys respectuosa). Però aquests trols -se’n diuen així- són els que fan bullir Twitter, i es veuen amplificats de seguida per una part dels mitjans de comunicació, i fins i tot per aprenents de sociòleg que fan boles de neu a partir d’aquestes excrescències intel·lectuals, i llancen anàlisis interessades en 140 caràcters."
Toni Soler. La xarxa que bull (Ara, 4 de gener de 2015)